Impressions i reflexions CTS

La ciència és el dispositiu més poderós de què disposem per a generar saber; la seva funció és garantir que aquest procés d'acumulació de coneixement no s'aturi en cap moment ni sota cap circumstància (Broncano, 2000).

Tradicionalment, per a explicar la relació entre ciència i tecnologia, es parteix d'una premissa bàsica: es tracta de dues entitats diferents amb objectius i formes de fer divergents, però realment els factors socioculturals són presents en la producció d'errors científics o mala ciència, també ho és que aquests són responsables de la generació de representació de la realitat o, dit d'una altra manera, d'aproximacions a la veritat.

Per tant, s'assumeix que el coneixement científic s'ha d'entendre com un producte social i, de l'altra, es defensa un enfocament decididament empíric i naturalista, allunyat de l'especulació filosòfica (Pickering, 1992)

El determinisme tecnològic ha consistit a plantejar que la tecnologia opera independentment de restriccions polítiques, socials o morals i que arriba, fins i tot, a la producció de les seves pròpies normes de funcionament i desenvolupament. La societat, per tant, no pot fer altra cosa que anar a remolc dels canvis tecnològics. El determinisme social, al contrari, sosté que el que importa no és la tecnologia mateixa, sinó el sistema social o cultural en el qual és inclosa, des del qual és produïda, mantinguda i reforçada. Diversos interessos socials, econòmics, de classe, de gènere, polítics, etc. marquen i guien el desplegament i desenvolupament de les innovacions tecnològiques.

Amb el temps, però, han anat guanyant adeptes els plantejaments que fugen d'un o altre determinisme i es pot afirmar que, actualment, cada vegada fa més fortuna un model explicatiu; "postulat d'heterogeneïtat" que presenta diferents plantejaments amb perspectives diverses. La primera rep el nom de perspectiva interactiva. S'hi assumeix que hi ha una divisió força estable i factual entre allò social i allò tècnic, però s'admet que el primer dóna forma al segon, alhora que allò que és tècnic també és capaç de donar forma a allò que és social. El determinisme s'evita advocant per la interacció i l'intercanvi entre els dos pols. La segona és caracteritzada com la perspectiva del teixit sense costures (seamless web). La seva formulació qüestiona que la divisió entre allò social i allò tecnològic sigui estable o factual.

La relació ciència, tecnologia i societat planteja tres grans desafiaments a la Psicologia.
En primer lloc, es qüestiona la seva definició com a ciència d'allò que és humà. Acabem d'esmentar el tema de la identitat com una de les aportacions que la psicologia pot fer a l'estudi de l' anomenat teixit sense costures. Però també hem vist que aquesta és una emergència en un entramat més complex, on les relacions entre ciència, tecnologia i societat són determinants. Per tant, es pot afirmar que el que anomenem "allò humà" és indefugible d'aquestes relacions.
En segon lloc, i estretament relacionat amb tot l'anterior, tenim la transformació per la qual passa la conceptualització dels processos tradicionalment concebuts com a psíquics.
Per últim, la psicologia com a disciplina científica no es pot sostreure de dur a terme una reflexió sobre el que implica conèixer i produir coneixement des d'aquesta nova concepció de la relació entre ciència, tecnologia i societat.

Com assenyala Quintanilla (1989), les relacions entre aquests tres conceptes solen enfocar-se des de dues perspectives clarament diferenciades: intel•lectualista i pragmatista.

a) En la intel•lectualista, es considera que les tècniques són aplicacions de coneixements previs a la resolució de problemes pràctics, i que per tant la tecnologia es redueix, en última instància, a ser una ciència aplicada.

b) En la pragmatista, es considera que tot coneixement prové de l’experiència pràctica i que, per tant, la tecnologia és qui dóna fonament a la ciència.

Un aspecte important a tenir en compte és que les tecnologies no sols són diferents pel seu procés d’aplicació, sinó, fonamentalment, per la natura dels objectes amb què treballen, la qual cosa ens permetrà distingir diferents tipus de tecnologies.

Explicar i concretar una posició tecnològica que s’allunyi del context social, polític, econòmic i ideològic on es desenvolupa constitueix un error. Cap tecnologia sorgeix en el buit, sinó en un context concret.

La qüestió no és si la tecnologia és bona o dolenta per a la societat. La societat concreta en què es desenvolupa la tecnologia és desigual i, per tant, les tecnologies tindran efectes també desiguals, responent al patró que ha propiciat el seu desenvolupament.

La presència de les TIC en la societat està permetent una sèrie de canvis en aquesta. Aquesta influència de les TIC en la societat abasta tots els sectors i desenvolupa no sols noves parcel•les del coneixement, sinó també noves formes i estratègies d’aprendre, com la teleformació, i ofereix una sèrie de possibilitats per a l’acte formatiu, independentment del nivell o modalitat de formació a què ens referim:

1. Ampliació de la informació.
2. Creació d’entorns flexibles espaciotemporals per a l’aprenentatge.
3. Ampliació de les eines de comunicació entre el formador i els alumnes.
4. Possibilitat d’interaccionar amb diferents codis i sistemes simbòlics.
5. Flexibilització dels itineraris formatius.
6. Flexibilització i ampliació de les estratègies de formació.
7. Creació d’entorns interactius per a la formació.
8. Adequació de la formació i a les necessitats formatives concretes.
9. Transformació dels rols que tradicionalment exerceixen el professor i l’estudiant.

Podem considerar la TE com a viva, polisèmica, contradictòria i significativa al llarg de la història, a causa de l’evolució que ha tingut i l’existència de diverses formes de conceptualitzar-la, algunes clarament contradictòries per la seva significació educativa.

Considerarem quatre grans moments respecte a l’evolució de TE:

1) Influència dels mitjans audiovisuals i mitjans de comunicació de massa aplicats al terreny educatiu.
2) Introducció de la psicologia conductista en el procés d’ensenyament-aprenentatge.
3) Introducció de l’enfocament sistèmic aplicat a l’educació.
4) Noves orientacions sorgides com a conseqüència de la introducció de la psicologia cognitiva i els replantejaments epistemològics plantejats al camp educatiu en general i en el curricular en particular.

En l’actualitat s’han formulat formes més concretes d’entendre-la que responen a la nostra tradició cultural i científica i reflecteixen la realitat del que fan els que hi treballen. Amb aquesta orientació es reclama una TE centrada en el disseny, la utilització i l’avaluació de les tecnologies de la informació aplicades a accions formatives.
Per a això, es parteix del fet que el disseny instruccional inclou no solament el procés de planificació del marc instruccional, sinó també el disseny, la planificació i l’estructuració dels materials didàctics.

S’assumeix que dins el disseny de situacions instruccionals es pot identificar una tasca particular: la del disseny i elaboració de les TIC aplicades a la formació. Aquesta parcel•la ha adquirit un lloc important de desenvolupament i estudi en l’ensenyament i, progressivament, va exercint un paper de més transcendència amb la incorporació i importància que estan adquirint les noves tecnologies de la informació i comunicació en la societat. Les TIC exerceixen un paper cada vegada més important en les accions formatives, des de la institució escolar elemental, fins a la superior i la formació contínua, sense oblidar-nos del paper transcendental que tenen en la formació ocupacional, com a conseqüència de la flexibilitat que proporcionen.